Antoni Bassas: "Periodista: una veu i una mirada"
El
dilluns 7 d’octubre de 2013 Antoni Bassas va visitar la Sala Magna de la Facultat
de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona en motiu
de la inauguració del nou curs.
Bassas
és un periodista de renom en el nostre país i ha treballat en molts àmbits
diferents de la professió: va ser a la ràdio amb en Joaquim Maria Puyal i a “Els
Matins de Catalunya Ràdio”, a TV3 amb
“Tres pics i repicó”, a Washington com a corresponsal dels telenotícies…
La
conferencia va tenir un to molt positiu. En tot moment es va mantenir optimista
i va animar als estudiants a tirar endavant amb ganes i il·lusió. “Sou
afortunats” va dir, i va citar Seteve Jobs per demanar-los perseverança.
Antoni
Bassas va descriure el periodista com “una mirada que té veu” i una persona que
ha de saber “capturar”, que va definir com “observar i saber destriar, intuir
si allò pot esdevenir notícia”. Va instar a que els futurs periodistes creessin
la seva pròpia signatura, és a dir, el seu estil, ja que això és el que defineix
cadascú. “L’estil no és només el que dius sinó el que penses” va afegir citant
Espinàs. A més un ha de tenir criteri, “una raó personal que et faci decidir si
allò era digne de ser escrit i explicat” i no fer-ho per imitació. També
va recomanar refusar “aquells que diguin que hem de triar entre ser un bon
periodista i una bona persona” i a trencar les normes si els superiors fan dir
alguna cosa bàrbara.
Per
Bassas hi ha dues preguntes bàsiques que s’han de fer abans d’informar. La
primera és “què estic intentant dir?”; la segona, “això per a qui és? Qui ho
veu o ho escolta?”. Són importants les imatges que s’usaran i les paraules amb
les quals es transmet la notícia. Va recomanar utilitzar-ne de curtes perquè “capten
més l’atenció”, posant com a exemple el famós discurs de Kennedy i escrit per
George Orwell on quinze dels disset molts de la frase són monosíl·labs: “don’t
ask what your country can do for you but what you can do for your country” (no
us pregunteu què pot fer el vostre país per vosaltres sinó què pots fer tu pel
teu país).
Finalment
va respondre les preguntes dels alumnes del grau tot i que molts van quedar-se
amb les ganes de plantejar-li la seva. Un cop més va animar-los a estudiar
dient que “val la pena anar a la uni”
i que “s’aprèn de tot a tot arreu”. A més, va afegir que “hi ha moments que
pensava que no podia i el que més m’ha omplert és haver-ho superat”, i que “una
pregunta és bona quan la resposta ens interessa”, referint-se a la feta per un
estudiant en concret.
D’en
Bassas, a part de totes les lliçons comprimides en poc més de quaranta minuts
de xerrada, m’emporto una gran frase que em va marcar: “La vida és
empredictible. Qui vol saber el final d’una història que acaba de començar?”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada